la tertúlia del bar

Setmana 1

2010-02-25T15:39:00.003+01:00

Benvolguts/des,

Avui fa una setmana que escric al blog del mestre Sostres (http://salvadorsostres.com) i pel que vaig veient el pla serà seguir com feia aquí, publicant-ne al voltant de dos a la setmana. Dimarts passat va sortir un sobre Harrods que podreu trobar allà i dimarts que ve en sortirà un altre. Els divendres, de moment, reprendrem els Personatges Destacables de la Història.

Tot i que ja vaig publicar els dos primers a La Tertúlia del Bar, ara els revisaré i sortiran per al gran públic avui i divendres que ve, abans de continuar amb la resta. Us encoratjo a llegir-los de nou i no menystenir aquesta tasca de revisió puix que millora molt els articles. A tall d'exemple, el nom del primer personatge estava equivocat, essent Filip II de Macedònia i no Felip II, que és un altre i potser també un dia en parlarem.

Abusant un cop més de la vostra magnanimitat us demano disculpes per aquesta errada que estic ben segur que em podreu perdonar i així seguir gaudint de les entretingudes -o no- ocurrències de l'Amo del bar.

Esperant que gaudiu tant de la lectura com jo de l'escriptura us saludo,

L'amo del bar

Missatge Especial

2010-02-18T19:47:00.005+01:00

Aquest és un missatge especial per dir que a partir de demà (avui si ets subscriptor) començaré a escriure a la pàgina del mestre Salvador Sostres, http://salvadorsostres.com/, que ha tingut l'amabilitat de convidar-m'hi.

El primer escrit que hi faig és lògicament una presentació de mi mateix per al gran públic però a partir de dimarts que ve tornareu a veure el ritme i temàtiques de sempre, amb l'accent i l'estil particular de l'Amo del Bar, que ara resulta que és ni més ni menys que Manel Berga i Alegre. Vaja.

Espero que m'acompanyareu en aquesta nova etapa amb els vostres comentaris habituals i que se'ns uniran altres personatges tots ells apassionants i entranyables.

i dale,

L'amo del bar

Manel Berga i Alegre

Talleyrand

2010-02-15T14:57:00.004+01:00

Charles Maurice de Talleyrand-Périgord va néixer a mitjans del segle XVII al lloc que ara coneixem com França, quan França era més semblant a la idea que els que no hi han estat en deuen tenir. Va ser sempre un gran viatger a qui no li importava descobrir ambients nous i integrar-s’hi a la perfecció. De fet, durant la seva vida va viure indistintament al Regne de França, la República Francesa, l’Imperi Francès i altre cop al Regne. Professionalment va estudiar per ser un home d’Església –va arribar a bisbe fins que va ser excomunicat- però on va destacar realment fou en la diplomàcia, cosa convindreu amb mi que no vol dir res en concret i precisament per això té tant de glamour.

El personatge Talleyrand, fruït del segle més turbulent que ha viscut mai Europa fins aleshores, va tenir la oportunitat de presenciar tres esdeveniments als quals m’hagués agradat assistir. En primer lloc, la coronació de Lluís XVI, l’últim autèntic Rei de França. En segon lloc, la seva decapitació, com correspon a tot bon rei. I finalment, va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, pilar fonamental de la nostra concepció civilitzada del món. Val a dir que apart d’aquests tres esdeveniments notables, va ser a primera fila de tot el que es movia en política internacional i va contribuir notablement -sempre que va poder- al progrés de la humanitat, i si veia que això no era possible, almenys, contribuïa al seu propi.

Com la majoria de personatges que m’agrada recordar, Talleyrand tenia uns principis morals més aviat febles. Cínic amb els homes, seductor amb les dones i adaptable amb tothom, va cobrar de francesos, russos, austríacs i alemanys i això no va suposar mai cap problema per a ell. Un tipus tolerant. Preveié hàbilment les possibilitats de Napoleó, a qui ajudà a pujar però no va dubtar a trair més tard en favor dels Borbons, que havia ajudat a enderrocar quan la Revolució. El seu nom és recordat com a sinònim de gran habilitat diplomàtica, la qual cosa diu molt del que és la diplomàcia. De vegades em satisfà pensar que a les altes esferes hi ha lloc pels brivalls.

El que em preocupa és si hi ha lloc per algú més.

Epíleg
Acabem amb una frase seva: "Celui qui n'a pas vécu au dix-huitième siècle avant la Révolution ne connaît pas la douceur de vivre".

Felip II de Macedònia

2010-02-08T11:40:00.001+01:00

Felip II de Macedònia va néixer pels vols de l’any 380 AC al lloc que ara és el nord de Grècia i si hagués d’enumerar els personatges més maltractats per la història, sens dubte ell seria un dels primers de la llista. Comunament hi ha la idea bastant estesa de que el gran mèrit a la vida de Felip II de Macedònia fou haver estat el pare d’Alexandre el Gran. La veritat és que sense el que ell féu, res del que més tard va fer el seu fill hagués estat possible.

Per començar cal dir que quan Felip II de Macedònia va néixer, el país era pràcticament com és ara, és a dir, un caos. De totes les tribus gregues, aquells peluts habitants de les muntanyes sempre havien estat els més bruts, els més animalots i en certa manera, els menys grecs. La gran tasca de Felip II de Macedònia fou posar ordre en tot aquell desastre i contribuir a fer que semblés un país decent, cosa que per cert no era gaire difícil pels volts de l’any 350. I naturalment, com tots els pares responsables, va portar el seu fill a la millor escola que hi havia i com que de fet no n’hi havia cap va contractar a Aristòtil de professor particular. És el que té la canalla i l’educació: els portes a certes escoles i t’acampen a Francesc Macià, els hi poses a Aristòtil de profe i et conquereixen l’Imperi Persa.

Aquesta guerra contra l’Imperi Persa fou el gran projecte de Felip II de Macedònia. Va ser ell qui va dissenyar un exèrcit eficaç i disciplinat amb unes tècniques de combat adaptades a les fortaleses pròpies i a les debilitats de l’enemic i va ser ell qui procurar-se flota capaç de traslladar-lo a Àsia per matar tot quant persa es posés al davant. Però abans de poder veure realitzat el seu projecte va morir, el seu fill va prendre el comandament i la resta ja és història. No discutiré el fet que Alexandre el Gran era un xicot valent, espavilat i que tenia bona sort. Ara bé, una cosa és ser valent i espavilat i tenir tota la sort del món i l’altre aixecar-se un matí i anar a conquerir l’Imperi Persa.

La diferència entre les dues situacions són els pares, llur treball i llur visió. Felip II de Macedònia i Alexandre el Gran són la prova de que hem de fer el millor pels nostres fills. Al capdavall, ells són la glòria de la nostra sang, la raó del nostre treball i l’esperança de les nostres vides. Hi ha moltes fosques Macedònies, molts Alexandres que neixen cada dia i tants, tants Imperis Perses esperant ser conquerits.

Aquesta gent, l'Arthur i jo

2010-02-01T11:56:00.001+01:00

Hi ha aquesta gent que va en bicicleta i s’emporta una amanida per dinar. Aquesta gent que llegeix la premsa gratuïta perquè no en coneix cap altra i declara en públic que no mira –ni admira- els programes de televisió que tots saben que mira –i admira. La gent que necessita un espai personal per reflexionar i després agafa i se’n va de vacances a llocs com Lisboa, Praga o Dublin. Gent que no té res i que no és res, ignorant dels grans drames, veritats i passions de la vida, aliena a tota èpica, indigne de cap atenció.

Dic que hi ha aquesta gent que malviu esperant el dissabte amb avidesa, després passa el diumenge i torna a començar. Aquesta gent que és cíclica i ciclista, que va pedalant per la vida sense arribar enlloc i per qui tot és sempre una repetició, una mala repetició d’un guió barat. Llurs existències són això, rodes de set dies que giren sempre igual, sempre fosques, sempre rovellades. I gira i gira i gira.

Un senyor que es deia Arthur Schopenhauer deia que parlar amb la gent és com reproduir els diàlegs d’una nena amb la nina: jugar a tenir la il·lusió que t’entenen. Però jo seguiré parlant i jo seguiré escrivint. No per canviar consciències ni moure el món com se sol dir sinó per passar l’estona lluitant per fer sentir una veu, la meva, que és la única que tinc. Combatent la misèria, la injustícia i les bicicletes amb un full revestit d’arguments o d’insults, segons s’escaigui.

Escrivint contra aquesta gent que creu que la seva vida és una puta merda. I sovint té tota la raó.

Personatges destacables de la Història

2010-01-26T11:19:00.002+01:00

Les properes setmanes aniré publicant una sèrie d’escrits dedicats a alguns dels que han estat Personatges destacables de la Història. Des del meu punt de vista, naturalment. Això últim s’aplica tant a la tria dels personatges com a la manera de veure’ls, entendre’ls i escriure’ls. De manera molt inusual i sense que serveixi de precedent intentaré donar algunes raons sobre quin és el meu criteri i què busco en els protagonistes dels meus escrits. O el que és més fàcil, enumeraré tot el que NO trobareu a Personatges destacables de la Història.

Contràriament al que pugui semblar, Personatges destacables de la Història no serà una viatge a temps passats ni a països estranys. Tampoc serà una narració per tal de reflexionar sobre el pas del temps. Ni un relat acurat sobre la vida d’algunes persones, tot repassant-ne els principals fets biogràfics. No sentireu parlar del que ja heu sentit a parlar. No hi haurà bons ni dolents. Ni mites idolatrats. I la recerca històrica serà pobre, molt pobre. Els matisos de la personalitat passats per alt. Els fets importants i no importants oblidats. No espereu trobar una visió objectiva, que de fet no existeix mai, sobre fets i persones. No vulgueu veure els clàssics personatges protagonistes de biografies, tampoc. D’aquests ja en coneixem la història i sobretot, la visió. La lectura que s’ha fet de llurs vides els ha marcat i els ha fet ser qui són. Ser qui són a través nostre que en coneixem els detalls, però sobretot, amb el sentit que se’ls hi ha donat. Que els hi hem donat.

Al cap i a la fi, a nosaltres saber les grans coses que els genis van fer i com les van fer revesteix un interès molt limitat, de pura idolatria com a màxim. En canvi és molt més interessant estudiar els moviments, les contradiccions i els errors que mai passaren a la primera línia. La Història tria i per tant exclou i enterra. Dediquem-nos a l’excavació. Passegem per anècdotes que ens expliquin millor com som i què volem de la vida. En definitiva, al parlar-vos de personatges històrics no pretenc canviar la vostra opinió sobre ells sinó posar de manifest que llurs èxits, fracassos, encerts, errors i preocupacions, molt i molt en el fons, foren també els nostres.

Abans del terratrèmol

2010-01-21T16:43:00.002+01:00

Abans del terratrèmol Haití ja era el país més pobre del continent. Abans del terratrèmol la ONU ja considerava la seva capital ja com el lloc més perillós de la Terra. Abans del terratrèmol ja era un dels països més corruptes que hi ha hagut mai. Abans del terratrèmol la meitat dels seus habitants ja eren analfabets. Abans del terratrèmol més de la meitat de la població ja no tenia accés a la sanitat més bàsica. Abans del terratrèmol el 90% dels infants ja sofria de malalties i paràsits derivats de l’aigua contaminada. Abans del terratrèmol Haití ja era un total desastre de país, un caos on les funcions assistencials més bàsiques eren assumides per organitzacions estrangeres i on la gent lluitava simplement per sobreviure entre muntanyes i muntanyes de misèria infinita.

Pel que fa a la resposta internacional, és d’agrair la ràpida intervenció dels Estats Units d’Amèrica i de l’Estat d’Israel, que a banda de fer discursos i d’enviar ajuda humanitària en quantitats industrials també han enviat contingents armats –soldats, vaja- per assegurar que en el caos imperant, una aportació sobtada d’ajuda no faci més mal que bé. És especialment remarcable l’hospital de campanya muntat per Israel tant sols quatre dies després del succés i que ja ha salvat al voltant de 150 vides i ha permès que nasquessin sans i estalvis 7 nadons. Al primer d’ells la seva mare, en senyal d’agraïment a qui tant i tant ràpidament l’ha ajudada, li ha posat “Israel”.

Europa, mentrestant -per no trencar la tradició-, s’esforça per fer tot el ridícul possible, un cop més. No és que alguns de nosaltres s’hagin quedat de braços plegats sinó que a més a més ja s’han apressat a criticar l’ajuda que amb tanta eficàcia estan donant els Estats Units d’Amèrica i l’Estat d’Israel. L’antiamericanisme clàssic dels post-comunistes, que com a curiositat arqueològica pot arribar a fer gràcia de tant en tant, en situacions extremes com aquesta es torna excessiva, desbordant, pudent. Tantes mentides, tant d’odi i tanta pols acumulada.

Donem un cop més les gràcies als Estats Units d’Amèrica i a l’Estat d’Israel.
Thank you very much

Toda raba

Epíleg

A la foto podeu veure la frontera entre Haití i la República Dominicana. Sense que aquesta darrera sigui cap exemple de res, almenys no ha talat la pràctica totalitat de la seva massa forestal.

Final de viatge

2010-01-19T16:41:00.002+01:00

La segona part de Villefranche-Sur-Mer va ser l’última de la sèrie d’escrits dedicats al meu viatge per la Costa Blava. Un viatge estiuenc que s’ha allargat fins al 2010 gràcies a l’escriptura, la revisió i finalment la publicació cada fragment. Entenc l’escriptura com a part de la partida perduda abans i tot de començar que tots tenim amb el temps: encara que estigui perduda, res ens impedeix de perdre-la amb dignitat. I així ens quedin els records.

Resta imperatiu dedicar aquest final de viatge a parlar del millor que recordo de tota la història, és a dir, naturalment, de la V. que ja vaig definir com “la noia més bella que conec”. I tenia raó. I n’hi havia prou en dir això. Com recordaran els lectors més fidels, ha anat apareixent de tant en tant en alguns escrits: ara una referència, ara un comentari. Un personatge sempre al meu costat. També part de l’escenari. Passat, present i futur units en un de sol.

I és que no sé si teniu experiència en viatges en solitari. Jo sí, de més jove, i és una gran cosa, tret que no hi ha ningú amb qui riure si una cosa fa gràcia o plorar si no en fa. Les anècdotes es van succeint però no hi ha persona amb qui viure-les, amb qui recordar-les. I llavors no són anècdotes. Te’n recordes d’aquella vegada que... ? Doncs no. Res. Buit. La memòria es desfigura i de sobte ja no hi és. El temps que abans mencionava, si es viatja en solitari, passa de llarg. És cert que flueix per dins nostre amb la força de l’instant però no es detura ni un moment: el percebem mentre ens travessa però res no se’n filtra i res no en ens queda. Aquest temps neutre, que voldríem poder dir que hem viscut.

Doncs bé, si el viatge a la Costa Blava segueix tant viu a la memòria, evolucionant dia a dia, fins i tot després d’haver-ho plasmat sobre full i paper, és perquè va ser un camí que no vaig fer sol. I d’aquí la seva força. I d’aquí que l’hagi pogut escriure. Entenc el fet de viatjar com a metàfora del camí que tots fem a la vida. Un camí que si es deixa transcórrer en companyia esdevé finalitat i no mitjà. Com una agradable passejada de tardor per la vida.
Ja després vindrà l’hivern.

Perquè fer-la amb tu, Amor, és la única manera de fer-la.

Els toros

2010-01-11T11:39:00.002+01:00

I ara diu que volen prohibir la cosa aquesta dels toros. D’una banda els contraris a la mesura defensen que és una tradició molt arrelada, una cosa molt nostra vaja, fins i tot n’arriben a dir que és un art. Els altres, els prohibicionistes, fan incidència en el sofriment de la bèstia i en el fet que és un espectacle cruel, i bla, i bla, i bla. El més curiós d’aquest debat és que es perdin tant de temps i energies amb arguments secundaris a banda i banda, eludint –com sol passar en aquest país atemorit- el debat real, que no és altre que el de l’erradicació dels símbols de l’Espanya més rància -que per cert és la única que hi ha- que embruten el nostre paisatge des de ja fa massa temps.

Després de tot, acabada pràcticament la batalla contra els malanomenats “símbols franquistes” més esgarrifosos, que són els que Espanya ens va deixar entre el 38 i el 75, ara toca continuar amb la resta. Perquè clar, essent els toros un espectacle que encarna valors com la crueltat, el masclisme i la fatxenderia, no era d’estranyar que acabés relacionat amb Espanya un dia o altre. Altra cosa és que ells mateixos ho hagin volgut així, que és clar que si –y a mucha honra- i llavors la relació esdevé ja matrimoni. En això consisteix precisament l’encant que els toros tenen pels diaris estrangers –europeus- amb corresponsals a Madrid, en que és una animalada total i absoluta i ho saben però com que no la fan a casa seva sinó en un país que tothom ja sap com és, doncs passi.

Al cap i a la fi, igual que succeeix amb la prostitució infantil, les baralles de gossos o qualsevol altra pràctica tercermundista, els toros són una bestialitat que cap país seriós toleraria dins les seves fronteres però que en canvi representa un molt bon reclam pels turistes farcits d’emocions i buits de vergonya. Quan una cosa la veus totalment acceptable fora però la trobes intolerable i de molt mal gust a casa teva, és que tens un problema. Per tant, els toros i la fanfàrria auxiliar -No me gusta que a los toros te pongas la minifalda-, comencen a cansar.

Via fora.

Villefranche-Sur-Mer, segona part

2010-01-05T17:09:00.002+01:00

Un cop instal·lats en una terrassa de bar qualsevol, demano un Pastis i no una copa de rosé com hauria hagut de fer. Després de tot, no som en cap bar de merda de Marsella sinó a la Costa Blava. Me’l serveixen en un got amb gel (un crim) però m’ho prenc com un càstig que accepto amb resignació. A la terrassa del bar, tot observant com el pastis es dilueix lentament amb l’aigua, converso amb la V., que com sempre, pren una Coca-Cola, indiferent als meus conflictes amb el pastis. (Sobre els refrescs de cola i la gent que se’ls pren a totes hores en parlaré algun dia, algun dia que estigui realment indignat). Deia que parlem. De fet, no hem parat de parlar des que varem sortir de Barcelona fa dos dies. Amb ella sempre hem parlat. Recordo quan començàvem a quedar, no fèiem res més que parlar i parlar. I sóc feliç rememorant tot això perquè finalment em trobo al lloc adequat, a l’hora adequada i amb la persona adequada.

Tot d’una, m’adono que ja fa una bona estona que el sol s’ha amagat i la llum a disminuït considerablement. Aquest fenomen diari, fantàstic, és la crida a la taula quan la mare no és aprop per fer-ho. Interpretem que és hora de tornar a Antibes i parlar del sopar. Un dia com avui, que ha acabat fent l’aperitiu a Villefranche-Sur-Mer acompanyat de la dona més bella que conec és un dia que ha valgut la pena viure. M’agrada pensar que a Villefranche no hi vaig mai sinó que hi torno. M’hi sento bé perquè té un joc i una sensualitat molt especials. Ara la badia, ara les muntanyetes, ara aquest carrer, ara l’altre. Tot en ella em pica l’ullet. I aquesta és la seva ànima: Villefranche és la noia, la noia coqueta, la noia coqueta que de mica en mica es deixa seduir. Villefranche és el meu primer amor.

Epíleg sobre Villefranche-Sur-Mer

La bellesa d’aquest indret no es basa en l’espectacularitat d’un accident geogràfic concret ni en un edifici o conjunt d’edificis. La bellesa de Villefranche-Sur-Mer ve del conjunt, de com la suma de les parts és superada per la força, per la màgia, de llurs elements combinats. L’aspecte exterior de la major part de cases que donen al mar –la resta no ho sé ni m’importa gaire- és el de les típiques cases niçoises, amb colors vius -vermell, groc i verd- i formes clàssiques i elegants–és a dir, rectangulars. Aquestes cases representen un nivell estimable en l’intent sempre fallit de crear un concepte d’elegància genuïnament mediterrània. Pel que fa a la badia en si, la seva bellesa i espectacularitat és tal que fou repetidament triada per rodar-hi algunes de les escenes exteriors de diverses pel·lícules de pirates fa uns anys, i algunes de més modernes també.

Dies nadalencs

2009-12-28T15:56:00.002+01:00

El dia de Nadal ja ha passat! Com cada any, ha arribat sense avisar, de bracet dels dies curts i d’aquella llum tant tímida del cel quan està a punt de nevar. La bellesa plàstica de la mort de la natura que no fa més que preparar el seu renaixement. I el fred: sempre m’ha agradat el fred. De petit ja trobava tot un plaer el fet de resguardar-me’n, fos darrera una bufanda o vora l’estufa. És un fet que ha d’existir el fred per poder-se’n resguardar, per notar el caliu de la llar, per sentir-se realment a casa.

En això trobo precisament la gràcia del Nadal. És una festa col·lectiva: la festa del caliu, de pensar en els altres, de regalar. El regal entès naturalment com una cosa pròpia que oferim a l’altre, un bocinet de nosaltres mateixos que deixem anar a canvi de tot un seguit d’altres parts, les millors, d’aquells que ens estimen. Sempre he pensat que regalar coses noves té molt poca gràcia, jo exigeixo almenys que el que m’ho regala s’hagi estat hores i hores pensant, buscant, mirant, preguntant, desesperant-se i a la fi, naturalment, comprant de manera triomfal.

Perquè el Nadal és donar i posats a donar, donem el més valuós que tenim: el temps. Donem-lo en forma de regals, si, però també de pensaments. Una carta, una felicitació, una trucada per Nadal a algú a qui fa molt que no veiem. El saber-se pensat pot ser tant bona noticia com qualsevol regal. Qualsevol regal és, de fet, el testimoni d’un instant de pensament. Alegrem-nos! Ara tenim l’excusa perfecta per fer-ho. I perquè ho puguem fer molts anys més.

Villefranche-Sur-Mer, primera part

2009-12-22T12:22:00.001+01:00

Villefranche-Sur-Mer és el lloc on sempre, sempre haig d’anar si vaig a la Costa Blava. De fet, qualsevol viatge per la zona és una gran excusa per poder anar a Villefranche-Sur-Mer. Ja abans de marxar m’imaginava com seria tornar-hi i ho anava anunciant a tothom, triomfal. L’atractiu principal de la vila i de la seva ciutadella és l’emplaçament, a sobre d’una gran badia que, beneficiant-se d’una inusual fondària, forma un port natural de gran bellesa. El terreny situat al voltant del braç d’aigua que hi penetra s’enfila molt i molt ràpidament, configurant doncs un espai contrastat, amb alçades respectables tot just davant del mar.

Si a Nice el que m’agrada fer és anar al Negresco a prendre-hi l’aperitiu i a Cannes passar-hi de llarg ben de pressa, a Villefranche el que vaig a fer-hi és passejar sense hora ni direcció. Naturalment per la zona menys elevada, situada al costat del mar. És des d’aquí i no des de les alçades on es pot apreciar la potència que la verdor de Cap Ferrat -a l’altra banda de la badia- té en contrast amb el blau de la mar i els nombrosos iots que hi ha disseminats per la badia. En aquest context em sento bé, em sento alleugerit, em sento com a casa. Embriagat de terra i de mar, res no importa si hi he pogut arribar i hi he pogut respirar. I és aquest aire que inspiro i expiro al ritme assossegat del trencar de les onades el que em durarà fins que faci falta i em donarà forces per tornar-hi.

En aquesta ocasió vaig voler reservar Villefranche-Sur-Mer pel final del dia. Tot i això, hi varem passar abans i ens vam aturar en un dels miradors que hi ha a la “Corniche du milieu”. Aquesta “Corniche” és el nom que rep la carretera que hi ha situada a un nivell mig entre el mar i la muntanya i que va de Nice a Monaco. Hi ha d’altres maneres de fer aquesta ruta però la Corniche du milieu és insuperable pel que fa a vistes. Si podeu escollir us aconsello que us asseieu al seient del copilot i així podreu admirar la vista amb tranquil·litat sense posar-vos nerviosos quan el conductor de darrera, un pobre cretí desgraciat que manifestament no té ni idea de res sobre la vida ni sobre com viure-la, comenci a protestar perquè no aneu prou de pressa. No li feu cap cas.

Carta d'amor i odi a una vigilant de seguretat (Incident caní al Carrefour)

2009-12-16T17:17:00.002+01:00

M’agrada quan em mires de reüll i me n’adono, però faig com si res. Jo m’acosto poc a poc, sense presses, sabent del cert que m’esperes de fa estona. Entremaliat com sóc, faig durar els instants previs, aquests segons inerts, aquest temps congelat amb gust de llimona amarga. L’avidesa de l’encontre creix cada cop més i es fa tant i tant gran que m’oblido de tot, m’abandono a la sensació. El temps i l’espai desapareixen: ja no és dissabte al matí, ja no he vingut a comprar alguna cosa per dinar, ja no fa sol, ni núvol, ni res de res.

Sobtadament m’adono que em parles. Despertat precipitadament del meu somni malenconiós, veig que t’estàs dirigint a mi però prou feina tinc en tornar a la realitat, amb el record encara viu d’un temps que abans era de gel però que ara comença a fondre’s. D’un gest desagradable i totalment impropi d’una empleada com tu, m’indiques que per poder entrar a comprar abans he de col·locar tot el que porto -4 paquets de cartró plens de roba – dins unes bosses de plàstic que tens a l’entrada.

I també tancar-les amb una màquina especial que allà tens preparada. Respirant un aire ja buit de màgia però encara una mica atordit, m’hi poso sense replicar. Però defalleixo quan veig que el primer paquet fa fatiga a encabir-se dins la miserable bossa de plàstic i assumeixo que tot s’ha trencat. Fou bonic – o no – mentre durà, però ara s’ha acabat. Punt final. Revoltat, llanço la bossa pels aires, crido alguna veritat a l’aire i retrobo la mà de la meva promesa. Marxem d’allà.

A fora tot roman inalterat. Indiferent als nostres petits drames i desenganys quotidians, el matí de dissabte avança triomfant i assolellat. Em retrobo feliç de ser qui sóc i de ser on sóc, de saber-me acompanyat, lliure i ple d’il·lusions. Però durant un instant fugaç la teva imatge em retorna i llavors visualitzo un cop més el teu rostre d’amargada de la vida i de l’amor que amb tanta mala bava em mira i m’enveja i m’odia. I et deixo enrera, et deixo sola en el patiment i la misèria tot esperant que un dia no molt llunyà també a tu et fotin fora.
Si pot ser, a puntades de peu.

Epíleg
El lamentable incident succeí a l’entrada del Carrefour del centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet el dissabte 22 de Novembre. La protagonista anava vestida de vermell i no recordo si portava una placa identificativa amb el nom. Tinc entès també que per llei, ara, han de portar un morrió.

Cannes, segona part

2009-12-10T15:32:00.002+01:00

Per prendre cafè -els que em coneixen saben que no en prenc, però els que em coneixen bé saben que en prenc només en ocasions especials- recomano anar, com sempre faig, al cafè d’algun hotel elegant. I no ho faig “tot i haver” menjat al McDonalds, sinó “sobretot” després del McDonalds: a no ser que tingueu molt mala sort –cosa que clarament mai ha estat el meu cas- hi trobareu un servei que va de bo a exquisit amb un saber fer i un saber estar molt i molt lluny de les tabernes on la gent va a ser estafada, insultada i menyspreada per una trepa d’amargats. També hi trobareu molt poca gent ja que la “gent”, en aquests hotels, camina a l’altra banda de la finestra i sobretot, hi trobareu pau. Si sou a Cannes podeu anar a un clàssic, el Cartlon, que alçant-se majestuós davant de la platja i la famosa “Croisette” (les Rambles) es podria dir que està molt ben situat si no fos perquè el van fer molt lluny del McDonalds, no només conceptualment sinó també en metres.

Al Cartlon però, no hi vam anar. Feia calor, estàvem rebentats i l’ambient general de Cannes no ajuda al descans ni a la serenor. Des del punt de vista més que parcial que en tinc després d’haver-hi estat tot just dues hores i passejant només per davant del mar, Cannes, malgrat el festival, les exposicions i els hotels, no està al mateix nivell que els llocs estimats de la Costa Blava. L’ànima de Cannes és xava, parvenue, poc coneixedora de la mesura, l’elegància i el rigor. I la gent que hi corre és el reflex d’això. Recordo especialment una dona d’edat excessiva que caminava i encara camina, impunement, en la meva memòria, embolicada amb un ridícul biquini que no era sinó un insult la vista, al bon gust i a la necessària dignitat de les persones grans i que s’arrossegava, desbordada de pellingos, rostint-se al sol cada dia una miqueta més, en el penós camí que va de la platja al miserable apartament llogat a tercera línia de mar.

Epíleg sobre Cannes

El servei del McDonalds de davant del port de Cannes o de qualsevol altre McDonalds del món és dels millors que hi ha al món de la restauració de menys de 20€ per àpat. Encara no he trobat cap insensat que em discuteixi aquest fet, cosa que em preocupa fortament i em comença a fer-ne dubtar perquè com tothom sap, allà on hi ha una certesa absoluta, hi ha un imbècil disposat a discutir-la. Si realment hi ha algú disposat a parlar-ne que es posi en contacte amb mi el més aviat possible, si us plau.

La dignitat de Catalunya - Resposta

2009-11-30T09:04:00.006+01:00

Va ser realment una molt mala idea publicar l'editorial conjunta “La dignitat de Catalunya” el dia que m’operaven. Una mala idea i una prova evident de mala bava ja que contràriament al que hagués succeït en un dia habitual, no vaig tenir la oportunitat d’escriure una resposta ràpida, sense pensar-la massa, d’aquelles que m'agraden.

He de dir que ja des del principi de tota la història no m’esperava gran cosa d’un text sobre la dignitat publicat per uns mitjans gens entrenats en dignitat, però potser en això raïa l’emoció de la primera lectura. El text en sí, com es veu de seguida, està escrit en aquell nefast tonet de català educat que tant nerviós posa als espanyols i a mi també. Aquell que abans i tot de començar a parlar ja sembla que demani perdó i que d’una manera gens subtil intenta fer veure a l’interlocutor espanyol que és un tros de bèstia i que sort en té del pobre catalanet que ve a fer-li pedagogia, però al final ningú l’entén i se’n torna a casa amb una coça al cul. Naturalment, l’espanyol es sent totalment indignat perquè que vinguin a dir-te que ets un animalot, especialment quan tenen raó, posa nerviós a qualsevol i és molt lògic i comprensible.

I a mi el que em va sulfurar profundament és la colla de mentides que hi ha disseminades pel text, mentides que com ja es veia a venir, alguns sembla que s’han acabat integrant a força d’anar-les repetint i repetint i repetint. Per exemple, realment algú es creu a hores d’ara això de la “maduresa democràtica d’una Espanya plural”, o que la Constitució que prescriu el dret –i deure- de l’exèrcit espanyol d’envair-nos si marxem té un caràcter “obert i conciliador”? I què podem dir de l'escandalosa frase “Els catalans paguen els seus impostos [...] (i) contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra”? No hauria de ser més aviat “Els catalans són espoliats dia rere dia per tal de pagar el tribut com a vençuts a aquells que els volen eliminar”?
.
Així doncs, “La dignitat de Catalunya” és la cançó coneguda. És la de “nosaltres som els bons però no ens entenen”. És la de “hem d’ajudar a avançar a Espanya”. És la de l’encaix. (puff!). I la por. És el demanar, demanar i demanar. La dignitat, com la resta de coses importants, no es demana: s’afirma. S'afirma d’un to valent, decidit, sense massa dubtes ni grans argumentacions.

I sobretot, deixant clar des del principi que ningú, mai, no ens ha de venir a perdonar pel mer fet d’existir.

Parèntesi hospitalari

2009-11-25T11:03:00.005+01:00

El proper dijous 26 de Novembre (avui si ets subscriptor del blog) haig d’anar a l’hospital per una petita intervenció a la regió nasal que em tindrà allunyat dels teclats un parell o tres de dies. Els darrers dies he estat capficat amb això de la operació i tampoc m’he concentrat gaire en el blog.

Voldria aprofitar la ocasió per deixar escrit que tot i que la operació no té cap mena de complexitat i és més aviat un tràmit, si mai passés res poden fer el que vulguin amb el meu cos (donar-lo a la ciència o el que sigui) però vull fer constar que demano per favor que el meu fetge sigui enterrat amb tots els honors.

Si no hi ha cap novetat ens veurem la setmana vinent. Us recomano que mentrestant doneu un cop d'ull als blogs recomanats i a la resta de links que teniu a la dreta de la pàgina i que he posat molt acuradament.

Aprofiteu sobretot el de l'Avui perquè deixarà de ser-hi ben aviat.

L'amo del bar

Nice, segona part

2009-11-13T13:20:00.003+01:00

La Rotonde, que és com es diu el cafè –en diuen “bistrot”, ells- del Negresco està ambientat en uns cavallets –“cavallitus” o “tiuvivu”, com en diem nosaltres- i això en llenguatge Negresco vol dir que tens un cavall de fira pujant i baixant al so de la música d’uns autòmats que toquen platerets i el tot mogut per un altre autòmat que, a escala real i al mig de la sala, fa anar una espècie de molinet d’orgue. L’esquema de colors, si no recordo malament, és el rosa combinat amb el groc. N’hi ha en dosis abundants i absolutament per tot arreu. Quan vingui el cambrer d’uniforme –com ha de ser- demaneu alguna cosa de manera instintiva i continueu fixant-vos en el paisatge. Quan hagueu acabat, podeu passar del cafè –bistrot- a l’hotel pròpiament dit a través d’un passadís que hi ha no gaire lluny de la port de sortida. Si seguiu caminant arribareu a una gran sala rodejada de retrats de gent important –reis, emperadors i llurs consorts- i d’obres d’art, on recomano passar-hi ni que siguin quinze minuts. Aquesta gran sala, amb la seva làmpada que la presideix, al centre, està rodejada d’un altre passadís amb botigues que sempre que hi vaig trobo tancades.

Nosaltres varem donar la volta de rigor per la sala i després ens varem voler asseure en una de les butaques per descansar, quan de sobte la V. s’adonà que just allà hi havia un gat estirat, que dormia impassible amb un ull mentre ens mirava fixament amb l’altre. Era un gat d’aquells tigrats, vermellosos i absolutament immensos que se solen veure en reportatges sobre fauna africana, d’aquests que tothom diu que mira però ningú mira i tothom ho sap i li és igual de fet perquè no té coses millors a fer. Més tard varem descobrir que el gat no era allà per accident sinó que pertany a l’hotel, n’és la mascota –el trobareu en roba de merchandising- i es diu Carmen. Això últim ho vam saber quan sortint dels lavabos, que per cert tampoc tenen desperdici, gairebé ens entrebanquem amb la menjadora de la bèstia.

Per eixir del Negresco varem triar l’entrada principal, a la cantonada del carrer, i la impressió de tornar al món real va ser tant forta que, reconeixent que ja n’hi havia prou de passejada i de mar, enfilarem cap a l’interior, amb l’esperança de trobar algun racó diferent o, almenys, més solitari. Aquella fou una bona decisió ja que el barri que hi ha immediatament darrera el Negresco és força elegant i, salvant els distàncies, recorda l’ambient clàssic i per tant civilitzat de Paris. La part més antiga la varem veure en cotxe perquè teníem poc temps però mereix la passejada perquè és allà on hi ha la casa de Garibaldi i per l’arquitectura de les façanes típiques de Nice, que també trobareu a Villefranche-Sur-Mer.

Per marxar de Nice i prosseguir cap a Monaco vam triar la Corniche du milieu, que és el millor que podeu fer si voleu gaudir de vista. Mentre conduïa i m’irritava perquè em donava la impressió que la V. no mirava prou el paisatge pensava en aquella ciutat que fracassava quan intentava juxtaposar un cert intent d’elegància enfront del mar i de la gent caminant mig despullada. Naturalment em va venir a la ment Barcelona i la també nul·la elegància marítima que té. No he trobat mai encara una ciutat que interpreti correctament l’elegància marítima però valoro força els intents de llocs com Nice. Potser l’ànima de Nice sigui aquesta, la de la perla falsa en una caixa fastuosa o la del rellotge bonic que no marca mai bé la hora. O potser, també, la de la noia lletja i simpàtica que et mira fixament mentre somriu, quan tot just comences a pensar com li diràs que ni demà ni l'altre no et va bé per quedar.

mea culpa

2009-11-13T13:16:00.002+01:00

A la sèrie d'escrits sobre la Costa Blava, vaig publicar la primera part de Cannes sense però concloure amb la segona part de Nice.

Aquest fet del tot inacceptable es va produir per una distracció meva, i no un error informàtic com se sol dir. Així doncs, a continuació Nice, segona part.

gràcies per la vostra comprensió

L'amo del bar

Perquè escric

2009-11-09T22:13:00.003+01:00

Un lector que m’és molt estimat em preguntà l’altre dia que perquè escric, si al final de tot la conclusió absoluta dels meus articles -o com m’agrada anomenar-los, escrits- és alguna cosa així com que els confederats haguessin hagut de guanyar la Guerra Civil Americana. Més enllà de la segona part de la frase, amb la qual per cert estic totalment d’acord, crec també que en els temps que corren ja no hi ha espai per moderacions, que tota moderació és mentida, perquè és no voler dir les coses tal com són o com es pensen que són. La trampa de la moderació és entendre que només fa referència a la forma en la qual es diuen les coses i no al fons. En altres paraules, és pensar que es pot parlar de qualsevol cosa mantenint sempre un llenguatge, d’això que en diuen moderat o pitjor encara, amb mesura.

Si voleu jugar proveu a parlar, per exemple, d’Auschwitz en termes moderats. El fet de no dir que els nazis eren uns grandíssims fills de puta i que trobo molt bé que en matessin molts i que tant de bo n’haguessin matat molts més és, senzillament, mentir. Continuem amb un altre exemple? La bomba atòmica: un gran invent que ha permès el període més gran de pau i prosperitat que s’ha conegut mai des de l’extinció dels dinosaures. Sense ella molt probablement no seriem vius i si ho fóssim seriem tots comunistes i no tindríem llibertats i ens obligarien a veure ballet per la tele. O potser no tindríem ni tele. Fa falta dir res més?

Per tant, faig servir el llenguatge que faig servir perquè és l’únic que es pot emprar per tractar del que tracto, de la mateixa manera que faria servir guants si fos escombriaire o porra -molta porra- si fos policia. A cada feina la seva eina. I jo no escric sobre la gent corrent ni sobre les petites coses de la vida ni sobre cap altra parida per l’estil. No m’interessa el que és banal, vulgar o ordinari. Al contrari: m’agraden els extrems. Els bons i els dolents. Els millors i els pitjors. L’amor i l’odi. Escric sobre això pensant en els amants del perill, els que sempre diuen Sí, els que s’arrisquen. Els que mengen carn crua, beuen en excés i dormen poc. Aquest és el meu públic i no el decebré.

Ah si, i de la gent normal, que escrigui sa tia.

Epíleg
Sa tia.
T, I, A.

Cannes, primera part

2009-11-03T10:15:00.001+01:00

De Cannes la gent coneix sobretot el Festival de Cannes i poca cosa més. També hi ha exposicions força interessants que es van succeint durant l’any però no hi ha gaire més per veure, especialment quan s’està prop de llocs com Nice o Villefranche-Sur-Mer. El passeig marítim és conegut com “La Croisette”, que dit en francès queda molt bé però que en realitat és el més semblant a les Rambles que trobareu per allà: saltimbanquis, venedors de quincalla i gent d’ètnia no europea pastant a les zones més ombrívoles o als escassos i preuats punts d’aigua que hi ha. Si hi passegeu una mica recordareu Barcelona, us envairà una dolça nostàlgia i llavors us preguntareu què cony hi esteu fotent allà. Paciència i continueu caminant fins a trobar un edifici molt i molt lleig i tranquils, que no hi ha pèrdua.

La “cosa” del Festival és una espècie de búnker a prova de bombes de tot tipus construït a escassos metres de la platja i impossible de descriure amb mots que no siguin paraulotes. No és que sigui lleig o molt lleig, és que és horrorós. Si passeu per allà, aprofiteu per girar el cap i mirar cap a l’altra banda de carrer, on veureu botigues de marques molt conegudes i molt cares també: moda i joieria. (Seguiu mirant l’altre carrer, que el búnker i els voltants ja us els explico jo). Al voltant del búnker hi ha unes rajoles amb les marques de les mans d’artistes. Val a dir que no les vaig mirar totes, ni em vaig fer la foto a l’alfombra vermella –que es manté instal·lada tot l’any. Suposo que repassar totes les petjades una per una i fer la foto típica amb posat o sense és una mica com netejar el vàter de casa: fins a cert punt és necessari, però si ja hi ha algú que ho faci, no cal fer-ho un mateix.

A Cannes hi vam anar a l’hora de dinar. Si és el vostre cas recomano que feu com jo i us passeu pel McDonald’s que hi ha just davant del port, uns pocs centenars de metres passat el búnker –caminant en direcció Marsella. Hi trobareu molta, molta gent a qualsevol hora del dia o de la nit i si com jo, teniu sort, també veureu un percentatge notable de gent gran asseguda i parlant sense menjar al davant. Aquesta gent és la vertadera defensora del que queda de França: ells no trenquen els vidres ni cremen McDonalds com el terrorista internacional francès José Bové sinó que l’envaeixen i reivindiquen des de dins el temps de la sobretaula, l’alegria de parlar i el plaer del menjar, i més que del menjar, de l’hora –que mai és una de sola- de menjar. Arriben, s’asseuen, demanen el menjar, se’l mengen, tiren les restes allà on s’indica i continuen xerrant. Ells són la civilització, vaja. Al cap i a la fi, fins i tot el gos dels meus pares entén que menjar no és només engolir sinó descansar, estar junts i parlar –tot i que en aquest darrer punt admeto que va una mica fluix. Resumint, els irreductibles són cada cop menys i França ha claudicat.

Advocats, periodistes i putes

2009-10-22T14:16:00.005+02:00

Generalment, tothom sembla coincidir en la idea que l’ofici més antic del món és el de puta. Pot sorprendre que essent el més antic, sigui també el més insultat, vilipendiat i de vegades castigat. I ho trobo molt bé: vendre’s el cos en pro de la luxúria del millor postor implica mentir sobre qui s’és i sobre el que es pensa. Es tracta d’interpretar un rol fastigós i sembla mentida que algunes de les que ho fan se’n n’arribi a dir “professionals”.

Però posats a categoritzar les ocupacions dels demés i a tocar la pera a tothom en general, crec que val la pena dirigir el nostre esguard envers dues altres professions –si és que se’n pot dir així- que tenen moltes coses a compartir amb les putes, més enllà d’un clauet de tant en tant. El primer ofici del qual parlo és el de periodista, que com les putes, va evolucionar des del món amateur i ha costat Déu i ajuda mirar de professionalitzar -dic “mirar” perquè és evident que al cap i a la fi es va quedar en un intent. El periodista és aquell que fa amb la ploma el que la puta fa amb el cony. Potser per això les primeres putes foren dones i els primers periodistes homes: una cosa compensa l’altra.

L’altre ofici tant interessant des del punt de vista que ens ocupa és el d’advocat. Advocat és aquell que cobra per xerrar el que calgui, depenent de qui pagui i quant pagui, naturalment. Que cal dir A, diu A. Que cal dir B, diu B. Però el que fa realment nociu l’advocat i el diferencia de periodistes i putes és que mentre aquests són serveis que es contracten i es paguen–i ja està-, els advocats en canvi es nodreixen també de l’amenaça i el xantatge. Addicionalment, si al periodista i a la puta els està permès dir la veritat en ocasions, per l’advocat, “veritat” és una abominable paraulota, és un tabú, prohibit. Caca. No ha de sorprendre que tal quantitat de polítics siguin també advocats i a l’inrevés.

Epíleg
Es clar que també hi ha diferències entre els tres. Advocats, periodistes i putes tenen elements propis que els identifiquen com a tals tot i que es requereixi una gran habilitat i molta pràctica per percebre-ho. Arribat el cas, demaneu consell a un expert o proveu-ho vosaltres mateixos però sobretot, sobretot, no ho pregunteu mai a cap advocat, cap periodista ni cap puta. Tot i ser professionals certament estimables, certs matisos els són imperceptibles, fins i tot, especialment, a ells.

Barbes

2009-10-11T08:06:00.008+02:00

Un gloriós dia de 1705, Pyotr Alexeyevich Romanov, també conegut com Pere el Gran i Pere I de Rússia decidí instaurar una taxa per tal de penalitzar l’ús de la barba entre els seus súbdits. El propòsit principal d’aquesta mesura no era el de ser una excusa per recaptar més calers, sinó el d’europeïtzar –és a dir civilitzar- el país. En global s’ha de reconèixer que el tal Pere va fracassar, com es demostra cada cop que Rússia es menciona en una conversa amb persones honrades, però crec que fora bo reflexionar un instant sobre la conveniència de perseguir i castigar de novament en els nostres dies els portadors de barba, els barbuts.

La barba, a diferència del que un tipus molt determinat de gent us dirà, no és una opció, no és cap opció. No és veritat tampoc que sigui una estètica, ja que una cosa no pot ser la cosa i el contrari al mateix temps. I evidentment, no és cap signe de gran saviesa, de dignitat o d’autoritat, sinó més aviat tot el contrari. La barba és, per davant de tot, el reflex d’una manera de veure la vida, d’un estat d’esperit. Hi ha gent que és precedida per llur reputació i n’hi ha que són precedits per la barba. És un missatge: un missatge molt clar que es llança a la societat. I encara més, l’hauríem de considerar una amenaça. Una amenaça d’incultura, de deixar-se anar, de tant se me’n fot tot. La cosmovisió –si és que es pot dir així- d’un barbut per força ha de ser fosca, molt fosca. I peluda. El nivell de llum que li arriba allà darrere, tant inferior al normal, el condemna a viure reclòs en un món ombrívol, trist, sense colors ni matisos, ni esperança ni motiu. I molta, molta desolació.

Des d’un punt de vista de poble civilitzat, qualsevol connotació que la barba pugui tenir oscil·la entre el que és molest i el totalment inacceptable. És un anacronisme prehistòric, un vestigi de l’evolució, un fenomen molt anterior, molt llunyà a nosaltres o a qualsevol societat romanitzada. En Pyotr Alexeyevich Romanov que mencionàvem a l’inici, això, ho sabia perfectament, com també sabia que no li seria gens fàcil domesticar els seus súbdits. Començant per reduir els barbuts a l’imperi del sabó i la navalla d’afaitar va demostrar la seva voluntat de fer-ho i se li ha de reconèixer. Al cap i a la fi, si fem dues passes enrere i anem a l’arrel dels mots, els que porten barba, més que barbuts, s’haurien d’anomenar tot simplement, bàrbars.

Epíleg

Galeria de barbuts o demostració empírica del que deia a l'escrit: Bakunin, Engels, Kropotkin i Marx.

Nice, primera part

2009-10-08T11:59:00.004+02:00

Nice té l’aeroport i per tant la podria considerar la capital de la Côte d’Azur, si no fos perquè quan sóc de viatge, m’importa molt poc si un lloc és capital o no, al final sempre se les empesquen per fer capital del que sigui qualsevol poblat. Nice, dèiem, té l’aeroport. I és un aeroport molt interessant, situat a sobre el mar i on els avions hi aterren gairebé a sobre. Però no cal que hi aneu amb avió, veureu l’aeroport des de qualsevol lloc del voltant, l’única cosa que heu de fer és buscar-lo.

Per parlar de Nice cal començar parlant de la seva història. Per resumir –tota història és un resum, i per tant “una” història- podríem dir que en els darrers 500 anys no ha tingut un amo clar, ara França, ara part d’Itàlia fins que al final de la WWII els aliats van fer fora els italians que hi eren des de feia dos anys a puntades de peu. Si veieu algun cartell amb “Nice” barrat sota un “Nizza”, recordeu aquesta història. També és molt important el fet que hi nasqué Giuseppe Garibaldi i per tant els lligams amb Itàlia, tant en la llengua i cultura local –o el que en queda- com en molts altres aspectes, és evident. Naturalment, us desaconsello que exposeu aquesta informació a qualsevol amic francès que tingueu, si el voleu conservar.

El més conegut de Nice, i per tant, la cosa a evitar, és la cèlebre Promenade des Anglais, que s’assembla a la Croisette de Cannes tant per la gent que hi ha com pel concepte que aquests semblen tenir del que és una via pública. Igual que a Cannes, també hi veureu policies anant amb bicicleta. De la Promenade destaco l’edifici del Casino, d’aquell estil arquitectònic dit Feixista que és inconfusible i absolutament horrorós i l’hotel Negresco, que no és feixista però que també té la seva gràcia, i molt, perquè recull molt acuradament el concepte de frívola decadència tant típicament francès, malgré eux.

Per anar al Negresco, com per anar a qualsevol hotel de luxe, no cal pagar-hi una habitació -tot i que evidentment fer-ho suposa una experiència molt més plena- sinó que podem anar directament a prendre-hi alguna cosa, després del McDonalds o del que sigui. Al cafè s’hi pot entrar directament des del carrer, per la seva pròpia entrada, que està situada una mica més avall (venint del Casino). Demaneu que us donin una taula a dins, més que res perquè a la terrassa hi fa sol, es veu la gent i sobretot perquè encara s’hi pot distingir la policia muntada –en bicicleta- de l’altra banda del carrer. Quan s’entra al Negresco es canvia de món, es deixa Nice, la Costa Blava o França, s’entra al Planeta Negresco.

Toros i toroflautas

2009-10-05T12:47:00.003+02:00

En el nom del pare, del fill i del que beu Mahou...rajem:

Avui parlarem sobre els toros, i el que és més important, sobre la manada de perroflautas de greenpeace que en canvi de fer coses de profit es dediquen a perdre part de la seva vida a tocar el que no sona a persones interessades en el món del toreig, que l’únic error que han comes a la seva vida és gaudir més de veure com li claven una espasa a un brau que veure com li claven dita espasa als esmentats perroflautas, que són qui vertaderament s’ho mereixerien.

Aquest cap de setmana, que a part del pont per marxar a la platja es celebrava la Mercè, patrona de Barcelona, l’he dedicat a descobrir un món que per mi fins ara era desconegut...els toros! Després de signar a favor de la plataforma “Salvemos la fiesta” i partir-me quan un policia se'n va enfotre d’una antitaurina que havia ensopegat quan creuava el carrer i no deixava passar als cotxes (señora, que le pilla el toro!!!) vaig entrar a la Monumental. Dins la plaça vaig gaudir com poques vegades he gaudit d’un espectacle gràcies a un torero, perdó, D’UN TORERO, perdó, em poso dret...D’UN TORERO, que es diu José Tomas!!! Immens!!! La valentia personificada!!! Uns collons més gran que el toro!!! Un tio de 60 quilos que es posa davant d’una bèstia de 600, s’agenolla i li diu: vamos toro!!! No hi ha prou paraules d’elogi per definir a aquest ésser!! Espectacular!!!

Tot sortint de la plaça ens vàrem tornar a trobar amb els perroflautas (als quals a partir d’avui anomenaré toroflautas). Eren 4 pallassos que a base de rastres i roba hippie es dediquen a intentar prohibir les llibertats humanes i destruir un estat democràtic com el que vivim a dia d’avui.

Vaig abandonar el pipi-can a crits de duchate duchate i, amb la sensació d’haver-me quedat curt, em vaig dirigir a la tertúlia taurina que tenia lloc a l’hotel diplomàtic. Fou una final de festa grandiós! Perquè? Doncs perquè una de les persones més lúcides que he conegut va dir una frase memorable amb la qual m’acomiado fins al pròxim article: Si tuviese que ordenar por nivel de inteligencia a todos los seres vivos que he conocido hoy, estaríamos nosotros los primeros, los toros los segundos y en último lugar esa banda de neo-hippies panfletarios, que si un día consiguen prohibir los toros en Cataluña se irán a celebrarlo a un asador!!! Eso sí, el filete lo pedirán poco hecho, que la vaca no se merece estar mucho rato en las brasas, se ve que es inhumano!!!

En que beu Mahou!

Antibes, segona part

2009-10-01T09:27:00.003+02:00

Sortint del restaurant anireu a parar a un dels carrers principals d’Antibes, on podreu passejar tot i la gent i seguir rondant pels carrers fins a arribar al Marché Provençal, maco de veure si vens de parts del món que no van formar part de l’Imperi Romà però que es quedarà en anècdota per qui tingui aquesta gran sort. En un dels carrers que hi donen accés s’hi troba un bar-museu d’absenta que és més bar que museu i que naturalment cal entrar a explorar. L’aspecte general de la sala tenia un no sé què nostàlgic de la Belle-Époque, un aire decadent i frívol que em va convèncer per tornar-hi, potser, algun dia. Al cap i a la fi, si saps alguna cosa de la vida i vols anar a França, on vols anar realment és a una certa idea de França que ja no existeix per al gran públic però que encara es pot trobar en alguns llocs si es té coneixement, perseverança i una bona dosi de sort. Com els fòssils, vaja.

Si ja us heu cansat de passejar deixeu estar la vila i pugeu –motoritzats- al far d’Antibes (La Garoupe) per tenir una perspectiva integral de la Costa Blava. Tanmateix, si encara us queden forces i voleu continuar caminant, sortiu del bar d’absenta i camineu cap als molls. No ho dubteu ni un segon: dirigiu-vos al moll on són els iot més grans -que són realment grans ja que Antibes té el port esportiu més gran d’Europa, fet que li permet albergar les embarcacions més titàniques. Quan hi varem anar –es pot passejar fins ben bé la passarel·la d’accés de cadascuna tot i que no recomano acostar-s’hi a menys de 2 metres- n’hi havia una que tenia un petit helicòpter i és d’un àrab al qui li agrada molt Antibes. Li agrada tant que ha patrocinat moltes millores a la ciutat, com ara la il·luminació nocturna del Fort Carré –una fortalesa del temps del Rei Lluís XIV que domina el port. Es veu al tal àrab li agrada força observar-lo a la nit, des del seu iot. Des d’aquí celebro que li agradi i prego perquè li agradi sempre, no fos cas que volgués enderrocar-lo.

Des que he començat a escriure sobre Antibes he utilitzat molt la paraula amor, estimar, estimat... i és que aquesta vila, per a mi, és sobretot, un lloc on hi viu gent que m’estimo profundament. I d’aquesta manera es fa difícil jutjar, ja no imparcialment sinó simplement jutjar els seus carrers, els seus edificis sense que la imatge d’aquestes persones aparegui contínuament. Escrivint sobre Antibes ells se m’apareixen de seguida. Passegem junts i m’expliquen novament cada detall de la ciutat amb gran passió. Si l’explicació del lloc on un ha viscut està ben feta, pot arribar a convertir-se en l’explicació d’un mateix, i el passeig per una ciutat en el passeig per bona part de la pròpia vida. Així doncs, es fa difícil dir quina és l’ànima d’Antibes sense parlar de valors com la seguretat, l’amistat i la pau. Antibes és el lloc ideal per descansar i reagrupar-se després d’un dia a corrent per Cannes, Nice o Monaco. Antibes té ànima de port. Antibes té ànima de mare.

Epíleg sobre Antibes
El restaurant l’Écureuil Espagnol és a la rue Fourmilière nº8 d’Antibes. Està situat en un carrer peatonal al centre de la vila i crec que ha de ser parada obligada perquè tot el que hi cuina el xef (el meu amic) i us serveix la meva amiga és molt bo. Ells dos han fet una hàbil relectura –traducció de fet- de la cuina espanyola més típica i tòpica adaptant-la al gust francès. Així doncs, anar a l’Écureuil Espagnol no és anar a un garito de la Barceloneta d’aquests que oscil·len entre l’estil tardo-franquista –cambrers mascles post-50 uniformats, orfes de sabó i navalla d’afaitar i que naturalment no saben parlar català, o l’estil low cost –que no low price- de cambrerets i cambreretes que per no saber, no saben ni el que és un Campari on-the-rocks. Anar a l’Écureuil Espagnol és submergir-se una mica en una trilogia d’amor entre els amos, el menjar i vosaltres.

Declaració d'intencions

2009-09-30T09:59:00.004+02:00

Les coses no haurien de ser blanques o negres...haurien de ser només blanques.

Amb aquestes paraules es presenta el nou col·laborador de La Tertúlia del Bar. Des d’ara i fins que la censura del nostre führer narratiu m’ho permeti us aniré enviant profundes reflexions sobre alguns temes que la gent acostuma a tractar amb hipocresia i des de la sempre errònia visió políticament correcte.

Així doncs, us saluda EN QUE BEU MAHOU!

Benvinguda 1

2009-09-29T15:33:00.003+02:00

Bon dia a tothom

El bar ja fa unes setmanes que ha obert (1 mes) i durant aquest temps hi ha hagut un personatge, l'amo del bar -el que us està escrivint- que feia els seus discursos i tot anava la mar de bé. Tant bé anava que molta gent s'ha inscrit per rebre un email amb cada nou post de l'Amo del Bar. Cosa que li fa molta gràcia –a ell.

Doncs bé, resulta que una sèrie de personatges han anat entrant per la porta, de vegades només han pres una copa i han marxat, de vegades s’hi han estat més temps i han escoltat el que l’Amo deia i de vegades fins i tot han deixat anar algun comentari. Absolutament totes les seves aportacions han estat benvingudes i publicades. Són coses que es diuen al bar, formen part de la màgia que l’envolta i queden sempre entre les quatre parets. Històries de bar.

Un d’aquests personatges és el tio que sempre és a la barra i del que només sabem que pren Mahou, cosa que des del meu punt de vista ja és tota una declaració de principis. Va escoltant el que es diu aixoplugat darrere els seus braços i de tant en tant es desperta i comença a cridar idees, per tornar a la seva posició inicial. Aquest personatge és “EN QUE BEU MAHOU!”.

Li desitjo molt d’èxit en les seves intervencions.

Demà comença.

Panorama Polític

2009-09-28T12:20:00.010+02:00

Poc a poc les coses van tornant al seu lloc. Primer fou a França, on un Sarkozy desenfadadament de dretes i pletòric va literalment escombrar els socialistes –en la seva versió més gauche divine, interpretada per la Ségo. Després va passar a Itàlia, on el respectable però fallit experiment del centreesquerra de crear el Partit Demòcrata –per cert, quasi sempre mal traduït pels nostres comentaristes com a “Partit Democràtic”- es va saldar amb el retorn d’en Silvio al poder polític. I les eleccions europees no van fer més que confirmar la tendència.

Ara ha estat el torn d’Alemanya, que ja anava pel bon camí i on els anomenats socialistes també han patit una patacada històrica. Només falta al Regne Unit, de qui ningú sap exactament si governen dretes o esquerres –bona senyal- i ja tots els grans estats europeus tornaran a l’ordre. La disbauxa s’ha acabat i comença a entrar aire fresc. Els nens se’n van a l’habitació perquè els grans han de parlar. Poseu-vos el pijama i a dormir, que demà heu de matinar. I que no haguem de venir.

Mentrestant aquí al costat el sinistre Pepe Blanco va dient que Finlàndia és un país avançat i quan els visita el President dels Estats Units de Nord-Amèrica l’única cosa que saben fer és presentar-li la família Addams –de qui el cap resulta que es diu Rodriguez i no Gomez com tots pensàvem. I clar a l’altre país tant avançat que és Portugal -sorpresa!- hi guanyen els socialistes. A casa tot són incògnites: m’agradaria saber com –i quan- acabarà el sarau polític que se’ns ve al damunt i quin lideratge n’emergirà. M’agradaria saber fins on arribarà l’onada referendista i quina serà la resposta d’Espanya en el ben entès que n’hi hagi alguna apart d’enviar-nos la Falange. I sobretot, m’agradaria saber quan tornarem a tenir un govern presentable.

Totes aquestes preguntes tindran resposta i no vindrà sola. O la donem nosaltres o ens la donaran ells.

Epíleg
Aux armes citoyens
Formez vos bataillons
Marchons, marchons
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons

Antibes, primera part

2009-09-24T13:08:00.003+02:00

Antibes és el lloc on dormo quan sóc a la Costa Blava. Podria dir que és així perquè hi viuen uns amics dels meus pares però com que a casa meva els amics passen de pares a fills, diré orgullós que hi dormo perquè hi viuen uns amics meus. La seva posició estratègica al centre de la zona la converteix en un lloc molt pràctic i a més, si es sap triar el barri, molt tranquil·la. I sobretot, és on viuen els meus amics: papa, mama i nen (noi).

Llur casa és a Juan Les Pins, a la zona residencial, rodejada d’altres cases més o menys grans amb terrenys més o menys extensos, però sempre, al bell mig de tranquil·litat i verdor. Passejant –en descapotable, com ha de ser- pels voltants es poden veure les villas de gent que ha triomfat o que és descendent d’algú que ho va fer. S’hi deixen veure un ampli ventall de professions: artistes, banquers, russos, etc. Tornant al tema de la tranquil·litat s’ha de precisar que ho entenc com un estat mental, no com a sinònim de silenci ja que a l’estiu, a Juan Les Pins, a part dels ocellots estesos arreu, mentre hi hagi sol, les cigales no pararan de donar la tabarra. Aprofito per dir que sempre he estat d’acord amb la versió no edulcorada de la faula on la formiga deixa morir de gana i de fred la cigarra. Si suportar aquest soroll ja es fa difícil en època de vacances, fer-ho mentre treballava com la formiga feia devia ser absolutament insofrible. M’imagino la cara de realització de la formiga en contemplar la maleïda cigarra mentre moria lentament.

També varem veure, durant els fantàstics esmorzars que ens empescàvem cada matí aixoplugats sota l’ombrel·la i el fullatge, alguns esquirolets saltironejant i corrent pel que devien ser els cables de l’electricitat. Jo, naturalment, em mirava l’espectacle d’aquells graciosos animalons de cua marró i ondejant que brincaven sense parar desitjant profundament que almenys algun d’ells, al saltironejar, fregués alguna part indeguda del cable i acabés totalment calcinat com la mala bèstia que és, meitat rata i meitat guineu. En els dies que vaig transcórrer observant atentament no es va produir el fet. Ara que hi penso, en el fons hagués estat una pena, no per mi, sinó pel meu amic, que té per aquelles bèsties una real estimació. De fet, el meu amic té estimació per tot el que fa i per tot el que l’envolta i aquesta és una de les seves qualitats que més admiro. El seu restaurant, que inevitablement es diu l’Écureuil Espagnol i està farcit de figuretes d’esquirol és un restaurant espanyol d’Antibes on podreu menjar un molt bon arròs negre, però sobretot, menjareu acompanyats de l’afecte que els amos dispensen a la clientela i a les menges que preparen. Per acabar amb el tema precisaré que no, no els he demanat mai si serveixen esquirol a la brasa però intueixo que no.

Millet, fÉlix

2009-09-21T16:12:00.010+02:00

És habitual que de tant en tant, als països normals, algun personatge rellevant es passi de llest i robi –si, he dit ro-bi- més del que li pertocaria robar donat el seu grau de rellevància i posició dins la jerarquia establerta. I llavors l’enxampen i s’estén l’escàndol i la premsa en parla; i els que el coneixien diuen que no en saben res i surt gent a la tele dient que és un desastre. Aquest fenomen que com deia, sorgeix de tant en tant als països normals, feia temps que no passava a Catalunya i personalment m’estava començant a impacientar. Celebro per tant la valentia del fÉlix Millet –això de “Senyor Millet” deu ser humor del que no entenc- que ha donat finalment el pas i ha robat tants i tants –i tants- diners de la Fundació Orfeó Català.

El que em sembla més escandalós de tot plegat i ningú ho diu és que jutjaran i condemnaran el fÉlix Millet per ser un lladre de diners, cosa que ben mirat ho pot ser tothom, quan en veritat ell és també un ésser indigne del seu nom, un proxeneta de la cultura i un traïdor al seu país i a la institució que representa i això ja són mèrits que pocs poden obtenir i només si s’hi dediquen en cos i ànima. I ningú diu tampoc que és un personatge que ha jugat sempre a fer d’espanyolista de província, que s’ha dedicat a reduir una institució com l’Orfeó Català a la categoria musical de coral de barri i que ha posat el nom que porta –Millet- entre els més soferts i tenaços destructors de Catalunya i del binomi fundacional que el seu il·lustre avantpassat va lluitar per defensar: cultura i nació. Ningú ho diu.

D’aquesta manera, ja dic jo que el tèrbol fÉlix Millet no mereix la vulgar presó per lladregot –això són coses per la gent normal- sinó un càstig molt més elevat, molt més exemplar i per suposat molt més elegant i amb més estil, d’acord amb el que dèiem abans de la seva rellevància social. Des del meu punt de vista, el seu lloc no és en una confortable cel·la del mòdul 1 sinó al centre de la Plaça Catalunya, envoltat de turba vociferant i amb el cap introduït dins Mme Guillotine.

I txac!

Epíleg
A la foto, Joseph-Ignace Guillotin, un dels meus personatges històrics preferits. I naturalment molt més influent, elegant i memorable que el desgraciat aquest. He ficat aquesta foto perquè si torno a veure la del fÉlix no responc del meu estómac.

I txac, i txac, i txac.

Monaco, segona part

2009-09-16T16:51:00.002+02:00

Una altra de les moltes coses que poden sorprendre de Monaco als que venim d’un país anormal com Catalunya és el fervor amb el qual els habitants de Monaco tenen considerada la seva monarquia. A Monaco la monarquia té “el” poder, perquè de poder només n’hi ha un i es té o no es té. Sa Altesa Sereníssima el Príncep Rainier III va saber actuar amb intel·ligència comercial –una cosa per cert totalment despreciable en una monarquia de país gran però permissible al tractar-se, en definitiva, del rei d’un poblet de costa- i va portar molta riquesa permetent que molts turistes pobres compressin clauers de souvenir, s’asseguessin a les nombroses terrasses que hi ha i entressin a fer el merda a una part del Casino. Fins i tot es va construir el que allà es coneix com “le casino des pauvres”, anomenat oficialment el Café de Paris: un espai especialment habilitat perquè la gent pobre hi jugui –i hi perdi. Per cert, no sé si als habitants de Monaco els està prohibit comprar souvenirs cars, però el que si que sé és que no poden jugar als casinos. M’agrada aquesta filosofia.

La contrapartida de Monaco és la gran densitat de població que hi ha i la grandíssima quantitat de pisos –i pisos, i pisos…- que ja han cobert tota l’àrea del Principat. A Monaco no trobareu massa racons tranquils ni amb encant. Trobo que a la cosa nova li manca encant i a Monaco no hi ha cap construcció massa vella i sobretot, absolutament cap construcció que sigui visiblement vella. Com ja hem dit, l’alçada dels edificis i la llargada de les embarcacions us faran sentir petitets, us faran sentir que no són d’aquest món, o almenys, que no són del vostre món. L’ànima d’una ciutat és el que en determina si m’agrada o no i Monaco no m’agrada. No m’agrada, però no perquè no m’agradi la seva ànima, sinó perquè d’ànima no en té. És per això que no crec que sigui recomanable passar-s’hi més d'un dia, de fet amb una tarda d’un d’aquests dies entre setmana totalment irrellevants com dimarts o dimecres ja és més que suficient.

Epíleg sobre Monaco
Contràriament al que deuen estar pensant els que no saben res de la vida, la tarda de dia irrellevant que vaig passar a Monaco va sortir pràcticament gratis.

Arenys de Munt. Tres conclusions.

2009-09-14T14:50:00.004+02:00

La primera conclusió de la consulta sobre la independència de Catalunya d’Arenys de Munt del dia 13 de Setembre fa referència a l’estètica. La lluita política és per sobre de tot una confrontació entre concepcions estètiques de la realitat. Maria Antonieta aconsellant menjar brioche o la guillotina. Hitler passejant per Paris o De Gaulle al discurs de Bayeux. Uns quants fatxes o nosaltres, el poble de Catalunya. La distància que ens separa dels nostres adversaris és enorme.

La segona conclusió és que els resultats de la consulta, amb una aclaparadora majoria de vots a favor de la independència, tot i que no és representativa de la resta de Catalunya perquè es tracta només d’un poble del Maresme, estan significativament allunyats dels discursos i aspiracions a curt i mig termini de les forces amb representació al Parlament. L’allunyament dels ciutadans de la política del que tant es parla és aquest: 41% de participació en una consulta no vinculant i més d’un 96% de vots a favor del Sí i mentrestant els anomenats partits grans encara estant discutint si s’hauria de mirar de començar a preparar una possible postura unitària davant la decapitació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.

La tercera conclusió és que com tot succés històric, la consulta d’ahir no és un fet aïllat i s’inscriu en un procés de fons que més enllà de conjuntures polítiques concretes entra dins la normalitat democràtica més absoluta: els pobles volen ser lliures per decidir el seu destí, és el que tenen. Només a l’endemà del dia 13 ja s’està treballant per fer consultes similars a més de 60 municipis. El procés ha començat i en som només a les beceroles però les coses avancen ara més ràpid. Més ràpid i sobretot més lluny. Cordin-se els cinturons de seguretat i col·loquin el seient en posició vertical. Bon viatge. I Gràcies.

Diada i vergonya

2009-09-12T19:06:00.011+02:00

Llegeixo incrèdul als diaris les reflexions que s’han fet a l’eixida de l’espectacle que van donar els desgraciats d’ICV, cridant “fuera fuera” quan la cantant israeliana Noa (Achinoam Nini) i un grup d’àrabs es disposaven a interpretar plegats el Cant dels Ocells. Bona part dels mitjans intenten trobar explicacions racionals al que és irracional i per tant, parteixen del pintoresc pressupòsit que ICV actua racionalment. N’hi ha que diuen que la raó de la xiulada fou el seu patològic antisemitisme, que ho va ser, i la defensa aferrissada de Hamàs i la resta de barbuts, que ho va ser, i aquest vici típic de nens de casa bona que és el no saber estar a la taula dels grans, que ho va ser, també.

Tanmateix, l’odi que desprenia la xusma cridanera enfront del Cant dels Ocells i de la cantant Noa tenia alguna cosa més primària i més miserable encara. Veient els personatges que xiulaven, no resulta estrany entendre fins a quin punt deuen estar ressentits contra la bellesa. De la bellesa del Cant dels Ocells no en parlaré puix que d’altres ja ho han fet molt abans i molt millor que jo, però val la pena ressaltar que aquesta noia, la tal Noa, amb el collaret de pedres i el seu vestidet blanc, sota el del Parc de la Ciutadella, feia molt i molt de goig. La bellesa de la Noa és genuïnament mediterrània, alegre i desenfadada. Cap tibantor ni gest de disgust, sinó el somriure sincer i la seva mirada tímida de sempre. La Noa és molt bella perquè és d’una bellesa que no es busca, d’una bellesa que ja hi són els altres per trobar-la. Qualsevol home que tingui la Noa al davant, literalment, es fon.

Qualsevol home que sigui home, clar, i no una colla de comunistotes ressentides. Veient-les cridar i agitar-se no costa gaire imaginar la dimensió de llur tragèdia, que per força ha de ser molt i molt gran. Si la teva resposta al món és esforç, bellesa i èxit, llavors ets Noa, però si la teva resposta és ser una mala bèstia bruta i peluda i conseqüentment afiliar-te a d’Iniciativa per Catalunya els Verds, llavors tenim el drama servit. Els comunistes no toleren la bellesa perquè la bellesa crea preferència i a mi m’agrada estar amb la noia més bella que conec i no amb la perroflàuta d’estètica de barjaula vella que toca la flauta al carrer de sota casa. Així doncs, tranquils tots, que els crits contra la Noa són els crits de la gelosia, la impotència i la desesperació més absolutes. A ICV tenen molts problemes -i si de mi en depengués en tindrien molts més-, però problema principal que tenen és aquesta aversió al que és bell, aquesta fascinació per la brutícia i la lletjor. Si ets comunista, ets molt lletja. Si ets molt lletja, segur que ets comunista. I a més, un putot.

Epíleg:
L’ordenador –perquè jo sempre escric en ordenador- no reconeixia la paraula “comunistotes”, me la volia corregir per “comunistes”, que també és un insult, però que no capta l’amplada de la tragèdia que supura “comunistot”, o encara pitjor “comunistota”. Ara ja han estat incorporades.

Monaco, primera part

2009-09-09T12:51:00.007+02:00

Monaco, que òbviament s'ha de pronunciar "Monacó" és un aparador de riquesa, i més que de riquesa, d'opulència, de gran opulència. Tot i que es troba rodejada de territori francès, és un Principat independent i quan hi entres per una de les moltes carreteres que hi ha no hi ha cap rètol que indiqui que ja hi ets, ni falta que fa: es nota pels cinc sentits. Netedat, ordre i distinció.

Si passeu per davant del Casino, el qual no recomano entrar-hi per no jugar -fer-ho seria molt i molt vulgar i quan dic jugar vull dir perdre i quan dic perdre vull dir perdre calés de debò- veureu un assortiment d'automòbils de luxe força estimulant si us agrada aquest camp i un grapat de poble fent-los fotografies i produint escàndol com és habitual. Estigueu tranquils però, ja que bona part de les màquines són cedides per la pròpia marca per poder figurar. Val a dir també que la part de terreny que hi ha davant del Casino –on hi ha els cotxes aparcats i els jardins- tot i que amb aparença de carrer, és propietat privada, així que estalvieu-vos comentaris sobre perquè no deixen aparcar qualsevol cotxe: ara ja ho sabeu.

Tant bon punt us sigui possible, deixeu de banda l’entrada i camineu una mica més rodejant el Casino per la dreta. Poc a poc se us anirà descobrint la badia i tindreu unes bones vistes de la ciutat i de bona part del principat. Continueu avall, seguint la mini-vorera i arribareu al moll des d'on la immensa quantitat de pisos -i pisos, i pisos…- que us rodejaran us faran sentir petits i pobres. Passegeu una mica per allà i tindreu el Monaco més aproximat al món real que hom pugui trobar. Hi ha fins i tot algunes de les botiguetes de roba típiques de poble d’estiueig que comencen a l’altra banda del carrer i s’enfilen cap a la muntanya.

Però el casino, els cotxes i el luxe en general no són més que aspectes folklòrics, molt folklòrics, que si bé són reals, serveixen en bona part per atreure els turistes. Els rics són a Monaco el que els elefants a l’Àfrica. Ara bé, els rics de Monaco i tothom en general estan molt més segurs a Monaco del que cap elefant ho ha estat mai a l’Àfrica o enlloc del planeta. Una de les coses a destacar de Monaco és l'ordre que hi impera, gràcies a una filosofia policial de tolerància zero i de repressió absoluta. Pau i ordre al carrer, i no gaires explicacions. A nivell macro, per posar un exemple, existeix un sistema de tanques que permet blindar el principat en 10 segons i fer que no pugui entrar-hi ni sortir-hi ningú. A nivell micro, el que es pot palpar quan s’hi passeja tranquil·lament és que no hi ha la xusma habitual que hom pot trobar en altres ciutats i que sospito que darrerament deu organitzar els seus congressos mundials a Barcelona: gent que tira papers a terra, captaires, comediants de carrer, suposats músics, carteristes, expositors de misèries vàries amb cartell o sense, colaires de metro, perroflàutes i contestataris de tota mena, vianants sense samarreta, manifestants varis, consumidors de cervesa barata al carrer, putes, etc. I naturalment, tampoc hi ha ciclistes. La seguretat i l'alegria de viure i poder passejar tranquils és una cosa que els hi importa i de la qual depenen i no la volen deixar perdre.

A la propera edició, "Monaco, segona part" parlaré del casino i de les coses que no m’agraden de Monaco.

La Costa Blava

2009-09-07T11:28:00.006+02:00

La primera parada del nostre viatge fou a la Côte d'Azur, també coneguda com a Costa Blava. La Costa Blava és un d'aquells indrets per on convé passar-s'hi de tant en tant, independentment de l'època de l'any, per tal d'admirar-ne l'esplendor del paisatge, llurs fantàstiques sortides i postes de sol i la manera com l'home s’ha adaptat a una natura salvatge i feréstega.

Abans d'entrar en més detalls, cal aclarir que la Costa Blava és el territori que hi ha comprès entre els pobles francesos de Théoule i Menton i que inclou, com a centres habitats amb més població, Cannes, Antibes, Nice i la Principauté de Monaco. Per cert, si mai algún impertinent intenta dir-vos que llocs on no he estat mai com Saint-Tropez o Ventimiglia són la Costa Blava, reaccioneu amb una gran indignació. Aviso que també n’hi ha que a l’escoltar-vos confondran “Costa Blava” amb “Costa Brava” –o el que en queda. Sigueu pacients, però si un cop aclarit el dubte intenten justificar que s’assemblen ni que sigui mínimament en algun aspecte, llavors actueu amb contundència.

Potser una bona manera d’explicar la Costa Blava és dibuixar-ne els detalls que més m’han agradat, dels llocs que més m’han agradat. Els propers dies en seguirem parlant.

La rentrée

2009-09-02T12:22:00.002+02:00

I l’estiu ja ha acabat. Celebrem victoriosos la fi de les picades, la calor, la sorra, l’avorriment i els nens. Això de l’estiu és una gran vulgaritat, un aparador de misèria incomparable i les vacances –el no treball- són la culminació del desastre. El retorn a la feina, en canvi és agitació, dinamisme, activitat, un bullir de gent que va i que ve, les botigues són obertes, els carrers plens i tothom, tothom –vinga, som-hi!- a treballar. I dormir menys. Mancats de percepció, poques vegades som tant conscients de ser protagonistes d’un inici com cada setembre de les nostres vides. És el gran dilluns de l’any: tot comença de nou i tot sembla possible. M’agrada molt, el setembre. El que a l’estiu mor, reneix de les cendres, al setembre. L’ordre i la civilització són restablerts.

Enmig de tota aquesta bogeria us suggereixo que entreu d’una vegada a http://latertuliadelbar.blogspot.com/ i a la finestreta de la dreta on posa “Enter your email address:” hi poseu la vostra direcció email i així rebreu els meus escrits directament a la vostra bústia electrònica. Us arribarà una petició de confirmació a la direcció email. Aquesta potser triga una mica en arribar, de no fer-ho, proveu-ho de nou els cops que faci falta. Un cop confirmeu des del vostre email, ja us arribaran els missatges directament sense haver d’anar a la pàgina del blog..

Per regla general la idea és publicar-ne un per setmana tot i que naturalment faré el que em sembli més adequat en cada moment.

Ens veiem la setmana que ve.

Les vacances

2009-07-30T13:59:00.003+02:00

Quina cosa tant abominable això de les vacances! Avui he pensat que no hi ha res millor que iniciar aquest blog amb un escrit on aboqui tot l’odi alimentat durant tants anys envers l’espectacle grotesc de les vacances d’estiu, que l’ús popular de la llengua ja ha assimilat irrevocablement al terme “estiu”.

Suor, gana i set. I avorriment, molt d’avorriment. D’una banda els que es fiquen en diminuts apartaments i van a la platja on es barregen el sol, el sol, el sol –sempre el sol- i la sorra i la brutícia. I la sensació de ser un més envoltat d’iguanes amb taparrabos que es van torrant al sol. De l’altra els que van a la muntanya -cosa que per cert no he entès mai de la vida- tenen també molta suor i molt de sol assegurats, sense comptar amb les inevitables picades d’insectes que rebran a mode de càstig, a veure si ho entenen d’una vegada i no tornen mai més.

L’estiu és el més semblant que hi ha a la llibertat de fer el que es vulgui. Una perspectiva abominable, vaja. Aquesta degenera sense excepció en la pèrdua temporal de qualsevol sistema moral previ i com a conseqüències principals, l’exposició descontrolada del cos al cos i a les mirades, el consum massiu de souvenirs i la gent que es desperta més tard de les 09h00 –mon Dieu!

A continuació una llista de les úniques coses que m’agraden de l’estiu.
- les picades (sobretot les d’insectes, però les de medusa també valen) i la gent amb picades. Com més i més grosses, millor
- els problemes amb els transports: cues a la carretera, sota un sol de justícia i vagues als aeroports, sobretot quan les miro des del sofà de casa i hi surten passatgers indignats cridant
- quan de sobte es posa a ploure. Tot una serenata de neteja i aire pur. Via fora!
- poder parlar amb un amic que estigui visquent a la República Popular Xina i torni uns dies a casa
- temps per fer plans & propòsits que ja sé que mai es compliran

Per acabar, només em queda desitjar-vos que sigui un estiu ben plujós, on proliferin insectes picadors de tota mena i que ni vosaltres ni les maletes arribeu a destinació. Mentrestant jo em pixaré de riure i al setembre, quan l’ordre sigui restablert, tots tornarem a treballar.
Com ha de ser.

Benvinguda

2009-07-27T16:12:00.002+02:00

Per fi el tant esperat blog amb els meus escrits!

Hi aniré introduint el que vagi escrivint i el que em vingui de gust.
Per major comoditat us aconsello que us subscrigueu i així rebreu les novetats per email.

fins aviat,

MBA