Nice, segona part

La Rotonde, que és com es diu el cafè –en diuen “bistrot”, ells- del Negresco està ambientat en uns cavallets –“cavallitus” o “tiuvivu”, com en diem nosaltres- i això en llenguatge Negresco vol dir que tens un cavall de fira pujant i baixant al so de la música d’uns autòmats que toquen platerets i el tot mogut per un altre autòmat que, a escala real i al mig de la sala, fa anar una espècie de molinet d’orgue. L’esquema de colors, si no recordo malament, és el rosa combinat amb el groc. N’hi ha en dosis abundants i absolutament per tot arreu. Quan vingui el cambrer d’uniforme –com ha de ser- demaneu alguna cosa de manera instintiva i continueu fixant-vos en el paisatge. Quan hagueu acabat, podeu passar del cafè –bistrot- a l’hotel pròpiament dit a través d’un passadís que hi ha no gaire lluny de la port de sortida. Si seguiu caminant arribareu a una gran sala rodejada de retrats de gent important –reis, emperadors i llurs consorts- i d’obres d’art, on recomano passar-hi ni que siguin quinze minuts. Aquesta gran sala, amb la seva làmpada que la presideix, al centre, està rodejada d’un altre passadís amb botigues que sempre que hi vaig trobo tancades.

Nosaltres varem donar la volta de rigor per la sala i després ens varem voler asseure en una de les butaques per descansar, quan de sobte la V. s’adonà que just allà hi havia un gat estirat, que dormia impassible amb un ull mentre ens mirava fixament amb l’altre. Era un gat d’aquells tigrats, vermellosos i absolutament immensos que se solen veure en reportatges sobre fauna africana, d’aquests que tothom diu que mira però ningú mira i tothom ho sap i li és igual de fet perquè no té coses millors a fer. Més tard varem descobrir que el gat no era allà per accident sinó que pertany a l’hotel, n’és la mascota –el trobareu en roba de merchandising- i es diu Carmen. Això últim ho vam saber quan sortint dels lavabos, que per cert tampoc tenen desperdici, gairebé ens entrebanquem amb la menjadora de la bèstia.

Per eixir del Negresco varem triar l’entrada principal, a la cantonada del carrer, i la impressió de tornar al món real va ser tant forta que, reconeixent que ja n’hi havia prou de passejada i de mar, enfilarem cap a l’interior, amb l’esperança de trobar algun racó diferent o, almenys, més solitari. Aquella fou una bona decisió ja que el barri que hi ha immediatament darrera el Negresco és força elegant i, salvant els distàncies, recorda l’ambient clàssic i per tant civilitzat de Paris. La part més antiga la varem veure en cotxe perquè teníem poc temps però mereix la passejada perquè és allà on hi ha la casa de Garibaldi i per l’arquitectura de les façanes típiques de Nice, que també trobareu a Villefranche-Sur-Mer.

Per marxar de Nice i prosseguir cap a Monaco vam triar la Corniche du milieu, que és el millor que podeu fer si voleu gaudir de vista. Mentre conduïa i m’irritava perquè em donava la impressió que la V. no mirava prou el paisatge pensava en aquella ciutat que fracassava quan intentava juxtaposar un cert intent d’elegància enfront del mar i de la gent caminant mig despullada. Naturalment em va venir a la ment Barcelona i la també nul·la elegància marítima que té. No he trobat mai encara una ciutat que interpreti correctament l’elegància marítima però valoro força els intents de llocs com Nice. Potser l’ànima de Nice sigui aquesta, la de la perla falsa en una caixa fastuosa o la del rellotge bonic que no marca mai bé la hora. O potser, també, la de la noia lletja i simpàtica que et mira fixament mentre somriu, quan tot just comences a pensar com li diràs que ni demà ni l'altre no et va bé per quedar.

mea culpa

A la sèrie d'escrits sobre la Costa Blava, vaig publicar la primera part de Cannes sense però concloure amb la segona part de Nice.

Aquest fet del tot inacceptable es va produir per una distracció meva, i no un error informàtic com se sol dir. Així doncs, a continuació Nice, segona part.

gràcies per la vostra comprensió


L'amo del bar

Perquè escric

Un lector que m’és molt estimat em preguntà l’altre dia que perquè escric, si al final de tot la conclusió absoluta dels meus articles -o com m’agrada anomenar-los, escrits- és alguna cosa així com que els confederats haguessin hagut de guanyar la Guerra Civil Americana. Més enllà de la segona part de la frase, amb la qual per cert estic totalment d’acord, crec també que en els temps que corren ja no hi ha espai per moderacions, que tota moderació és mentida, perquè és no voler dir les coses tal com són o com es pensen que són. La trampa de la moderació és entendre que només fa referència a la forma en la qual es diuen les coses i no al fons. En altres paraules, és pensar que es pot parlar de qualsevol cosa mantenint sempre un llenguatge, d’això que en diuen moderat o pitjor encara, amb mesura.

Si voleu jugar proveu a parlar, per exemple, d’Auschwitz en termes moderats. El fet de no dir que els nazis eren uns grandíssims fills de puta i que trobo molt bé que en matessin molts i que tant de bo n’haguessin matat molts més és, senzillament, mentir. Continuem amb un altre exemple? La bomba atòmica: un gran invent que ha permès el període més gran de pau i prosperitat que s’ha conegut mai des de l’extinció dels dinosaures. Sense ella molt probablement no seriem vius i si ho fóssim seriem tots comunistes i no tindríem llibertats i ens obligarien a veure ballet per la tele. O potser no tindríem ni tele. Fa falta dir res més?

Per tant, faig servir el llenguatge que faig servir perquè és l’únic que es pot emprar per tractar del que tracto, de la mateixa manera que faria servir guants si fos escombriaire o porra -molta porra- si fos policia. A cada feina la seva eina. I jo no escric sobre la gent corrent ni sobre les petites coses de la vida ni sobre cap altra parida per l’estil. No m’interessa el que és banal, vulgar o ordinari. Al contrari: m’agraden els extrems. Els bons i els dolents. Els millors i els pitjors. L’amor i l’odi. Escric sobre això pensant en els amants del perill, els que sempre diuen Sí, els que s’arrisquen. Els que mengen carn crua, beuen en excés i dormen poc. Aquest és el meu públic i no el decebré.

Ah si, i de la gent normal, que escrigui sa tia.

Epíleg
Sa tia.
T, I, A.

Cannes, primera part

De Cannes la gent coneix sobretot el Festival de Cannes i poca cosa més. També hi ha exposicions força interessants que es van succeint durant l’any però no hi ha gaire més per veure, especialment quan s’està prop de llocs com Nice o Villefranche-Sur-Mer. El passeig marítim és conegut com “La Croisette”, que dit en francès queda molt bé però que en realitat és el més semblant a les Rambles que trobareu per allà: saltimbanquis, venedors de quincalla i gent d’ètnia no europea pastant a les zones més ombrívoles o als escassos i preuats punts d’aigua que hi ha. Si hi passegeu una mica recordareu Barcelona, us envairà una dolça nostàlgia i llavors us preguntareu què cony hi esteu fotent allà. Paciència i continueu caminant fins a trobar un edifici molt i molt lleig i tranquils, que no hi ha pèrdua.

La “cosa” del Festival és una espècie de búnker a prova de bombes de tot tipus construït a escassos metres de la platja i impossible de descriure amb mots que no siguin paraulotes. No és que sigui lleig o molt lleig, és que és horrorós. Si passeu per allà, aprofiteu per girar el cap i mirar cap a l’altra banda de carrer, on veureu botigues de marques molt conegudes i molt cares també: moda i joieria. (Seguiu mirant l’altre carrer, que el búnker i els voltants ja us els explico jo). Al voltant del búnker hi ha unes rajoles amb les marques de les mans d’artistes. Val a dir que no les vaig mirar totes, ni em vaig fer la foto a l’alfombra vermella –que es manté instal·lada tot l’any. Suposo que repassar totes les petjades una per una i fer la foto típica amb posat o sense és una mica com netejar el vàter de casa: fins a cert punt és necessari, però si ja hi ha algú que ho faci, no cal fer-ho un mateix.

A Cannes hi vam anar a l’hora de dinar. Si és el vostre cas recomano que feu com jo i us passeu pel McDonald’s que hi ha just davant del port, uns pocs centenars de metres passat el búnker –caminant en direcció Marsella. Hi trobareu molta, molta gent a qualsevol hora del dia o de la nit i si com jo, teniu sort, també veureu un percentatge notable de gent gran asseguda i parlant sense menjar al davant. Aquesta gent és la vertadera defensora del que queda de França: ells no trenquen els vidres ni cremen McDonalds com el terrorista internacional francès José Bové sinó que l’envaeixen i reivindiquen des de dins el temps de la sobretaula, l’alegria de parlar i el plaer del menjar, i més que del menjar, de l’hora –que mai és una de sola- de menjar. Arriben, s’asseuen, demanen el menjar, se’l mengen, tiren les restes allà on s’indica i continuen xerrant. Ells són la civilització, vaja. Al cap i a la fi, fins i tot el gos dels meus pares entén que menjar no és només engolir sinó descansar, estar junts i parlar –tot i que en aquest darrer punt admeto que va una mica fluix. Resumint, els irreductibles són cada cop menys i França ha claudicat.

Advocats, periodistes i putes

Generalment, tothom sembla coincidir en la idea que l’ofici més antic del món és el de puta. Pot sorprendre que essent el més antic, sigui també el més insultat, vilipendiat i de vegades castigat. I ho trobo molt bé: vendre’s el cos en pro de la luxúria del millor postor implica mentir sobre qui s’és i sobre el que es pensa. Es tracta d’interpretar un rol fastigós i sembla mentida que algunes de les que ho fan se’n n’arribi a dir “professionals”.

Però posats a categoritzar les ocupacions dels demés i a tocar la pera a tothom en general, crec que val la pena dirigir el nostre esguard envers dues altres professions –si és que se’n pot dir així- que tenen moltes coses a compartir amb les putes, més enllà d’un clauet de tant en tant. El primer ofici del qual parlo és el de periodista, que com les putes, va evolucionar des del món amateur i ha costat Déu i ajuda mirar de professionalitzar -dic “mirar” perquè és evident que al cap i a la fi es va quedar en un intent. El periodista és aquell que fa amb la ploma el que la puta fa amb el cony. Potser per això les primeres putes foren dones i els primers periodistes homes: una cosa compensa l’altra.

L’altre ofici tant interessant des del punt de vista que ens ocupa és el d’advocat. Advocat és aquell que cobra per xerrar el que calgui, depenent de qui pagui i quant pagui, naturalment. Que cal dir A, diu A. Que cal dir B, diu B. Però el que fa realment nociu l’advocat i el diferencia de periodistes i putes és que mentre aquests són serveis que es contracten i es paguen–i ja està-, els advocats en canvi es nodreixen també de l’amenaça i el xantatge. Addicionalment, si al periodista i a la puta els està permès dir la veritat en ocasions, per l’advocat, “veritat” és una abominable paraulota, és un tabú, prohibit. Caca. No ha de sorprendre que tal quantitat de polítics siguin també advocats i a l’inrevés.

.

Epíleg
Es clar que també hi ha diferències entre els tres. Advocats, periodistes i putes tenen elements propis que els identifiquen com a tals tot i que es requereixi una gran habilitat i molta pràctica per percebre-ho. Arribat el cas, demaneu consell a un expert o proveu-ho vosaltres mateixos però sobretot, sobretot, no ho pregunteu mai a cap advocat, cap periodista ni cap puta. Tot i ser professionals certament estimables, certs matisos els són imperceptibles, fins i tot, especialment, a ells.