Setmana 1

Benvolguts/des,

Avui fa una setmana que escric al blog del mestre Sostres (http://salvadorsostres.com) i pel que vaig veient el pla serà seguir com feia aquí, publicant-ne al voltant de dos a la setmana. Dimarts passat va sortir un sobre Harrods que podreu trobar allà i dimarts que ve en sortirà un altre. Els divendres, de moment, reprendrem els Personatges Destacables de la Història.

Tot i que ja vaig publicar els dos primers a La Tertúlia del Bar, ara els revisaré i sortiran per al gran públic avui i divendres que ve, abans de continuar amb la resta. Us encoratjo a llegir-los de nou i no menystenir aquesta tasca de revisió puix que millora molt els articles. A tall d'exemple, el nom del primer personatge estava equivocat, essent Filip II de Macedònia i no Felip II, que és un altre i potser també un dia en parlarem.

Abusant un cop més de la vostra magnanimitat us demano disculpes per aquesta errada que estic ben segur que em podreu perdonar i així seguir gaudint de les entretingudes -o no- ocurrències de l'Amo del bar.

Esperant que gaudiu tant de la lectura com jo de l'escriptura us saludo,


L'amo del bar

Missatge Especial

Aquest és un missatge especial per dir que a partir de demà (avui si ets subscriptor) començaré a escriure a la pàgina del mestre Salvador Sostres, http://salvadorsostres.com/, que ha tingut l'amabilitat de convidar-m'hi.

El primer escrit que hi faig és lògicament una presentació de mi mateix per al gran públic però a partir de dimarts que ve tornareu a veure el ritme i temàtiques de sempre, amb l'accent i l'estil particular de l'Amo del Bar, que ara resulta que és ni més ni menys que Manel Berga i Alegre. Vaja.

Espero que m'acompanyareu en aquesta nova etapa amb els vostres comentaris habituals i que se'ns uniran altres personatges tots ells apassionants i entranyables.

i dale,

.

.

L'amo del bar

Manel Berga i Alegre

Talleyrand

Charles Maurice de Talleyrand-Périgord va néixer a mitjans del segle XVII al lloc que ara coneixem com França, quan França era més semblant a la idea que els que no hi han estat en deuen tenir. Va ser sempre un gran viatger a qui no li importava descobrir ambients nous i integrar-s’hi a la perfecció. De fet, durant la seva vida va viure indistintament al Regne de França, la República Francesa, l’Imperi Francès i altre cop al Regne. Professionalment va estudiar per ser un home d’Església –va arribar a bisbe fins que va ser excomunicat- però on va destacar realment fou en la diplomàcia, cosa convindreu amb mi que no vol dir res en concret i precisament per això té tant de glamour.

El personatge Talleyrand, fruït del segle més turbulent que ha viscut mai Europa fins aleshores, va tenir la oportunitat de presenciar tres esdeveniments als quals m’hagués agradat assistir. En primer lloc, la coronació de Lluís XVI, l’últim autèntic Rei de França. En segon lloc, la seva decapitació, com correspon a tot bon rei. I finalment, va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, pilar fonamental de la nostra concepció civilitzada del món. Val a dir que apart d’aquests tres esdeveniments notables, va ser a primera fila de tot el que es movia en política internacional i va contribuir notablement -sempre que va poder- al progrés de la humanitat, i si veia que això no era possible, almenys, contribuïa al seu propi.

Com la majoria de personatges que m’agrada recordar, Talleyrand tenia uns principis morals més aviat febles. Cínic amb els homes, seductor amb les dones i adaptable amb tothom, va cobrar de francesos, russos, austríacs i alemanys i això no va suposar mai cap problema per a ell. Un tipus tolerant. Preveié hàbilment les possibilitats de Napoleó, a qui ajudà a pujar però no va dubtar a trair més tard en favor dels Borbons, que havia ajudat a enderrocar quan la Revolució. El seu nom és recordat com a sinònim de gran habilitat diplomàtica, la qual cosa diu molt del que és la diplomàcia. De vegades em satisfà pensar que a les altes esferes hi ha lloc pels brivalls.

El que em preocupa és si hi ha lloc per algú més.

Epíleg
Acabem amb una frase seva: "Celui qui n'a pas vécu au dix-huitième siècle avant la Révolution ne connaît pas la douceur de vivre".

Felip II de Macedònia

Felip II de Macedònia va néixer pels vols de l’any 380 AC al lloc que ara és el nord de Grècia i si hagués d’enumerar els personatges més maltractats per la història, sens dubte ell seria un dels primers de la llista. Comunament hi ha la idea bastant estesa de que el gran mèrit a la vida de Felip II de Macedònia fou haver estat el pare d’Alexandre el Gran. La veritat és que sense el que ell féu, res del que més tard va fer el seu fill hagués estat possible.

Per començar cal dir que quan Felip II de Macedònia va néixer, el país era pràcticament com és ara, és a dir, un caos. De totes les tribus gregues, aquells peluts habitants de les muntanyes sempre havien estat els més bruts, els més animalots i en certa manera, els menys grecs. La gran tasca de Felip II de Macedònia fou posar ordre en tot aquell desastre i contribuir a fer que semblés un país decent, cosa que per cert no era gaire difícil pels volts de l’any 350. I naturalment, com tots els pares responsables, va portar el seu fill a la millor escola que hi havia i com que de fet no n’hi havia cap va contractar a Aristòtil de professor particular. És el que té la canalla i l’educació: els portes a certes escoles i t’acampen a Francesc Macià, els hi poses a Aristòtil de profe i et conquereixen l’Imperi Persa.

Aquesta guerra contra l’Imperi Persa fou el gran projecte de Felip II de Macedònia. Va ser ell qui va dissenyar un exèrcit eficaç i disciplinat amb unes tècniques de combat adaptades a les fortaleses pròpies i a les debilitats de l’enemic i va ser ell qui procurar-se flota capaç de traslladar-lo a Àsia per matar tot quant persa es posés al davant. Però abans de poder veure realitzat el seu projecte va morir, el seu fill va prendre el comandament i la resta ja és història. No discutiré el fet que Alexandre el Gran era un xicot valent, espavilat i que tenia bona sort. Ara bé, una cosa és ser valent i espavilat i tenir tota la sort del món i l’altre aixecar-se un matí i anar a conquerir l’Imperi Persa.

La diferència entre les dues situacions són els pares, llur treball i llur visió. Felip II de Macedònia i Alexandre el Gran són la prova de que hem de fer el millor pels nostres fills. Al capdavall, ells són la glòria de la nostra sang, la raó del nostre treball i l’esperança de les nostres vides. Hi ha moltes fosques Macedònies, molts Alexandres que neixen cada dia i tants, tants Imperis Perses esperant ser conquerits.

Aquesta gent, l'Arthur i jo

Hi ha aquesta gent que va en bicicleta i s’emporta una amanida per dinar. Aquesta gent que llegeix la premsa gratuïta perquè no en coneix cap altra i declara en públic que no mira –ni admira- els programes de televisió que tots saben que mira –i admira. La gent que necessita un espai personal per reflexionar i després agafa i se’n va de vacances a llocs com Lisboa, Praga o Dublin. Gent que no té res i que no és res, ignorant dels grans drames, veritats i passions de la vida, aliena a tota èpica, indigne de cap atenció.

Dic que hi ha aquesta gent que malviu esperant el dissabte amb avidesa, després passa el diumenge i torna a començar. Aquesta gent que és cíclica i ciclista, que va pedalant per la vida sense arribar enlloc i per qui tot és sempre una repetició, una mala repetició d’un guió barat. Llurs existències són això, rodes de set dies que giren sempre igual, sempre fosques, sempre rovellades. I gira i gira i gira.

Un senyor que es deia Arthur Schopenhauer deia que parlar amb la gent és com reproduir els diàlegs d’una nena amb la nina: jugar a tenir la il·lusió que t’entenen. Però jo seguiré parlant i jo seguiré escrivint. No per canviar consciències ni moure el món com se sol dir sinó per passar l’estona lluitant per fer sentir una veu, la meva, que és la única que tinc. Combatent la misèria, la injustícia i les bicicletes amb un full revestit d’arguments o d’insults, segons s’escaigui.

Escrivint contra aquesta gent que creu que la seva vida és una puta merda. I sovint té tota la raó.